#pedrafeliç jugable · playable #happystone

Una #pedrafeliç juganera. Un grapat de #pedresfelices a punt per a que juguis amb els teus dits! 

·  ·  · 

A playful #happystone. A bunch of #happystones ready for playing with your fingers!

· Petra ·

Em dic Raquel i sóc la mare d’una nena de quatre anys meravellosa. L’altre dia, revisant un document que vaig trobar a la xarxa sobre els drets dels infants quan buscava recursos per a treballar amb als nens i nenes que atenem al servei on treballo, vaig llegir aquest conte i vaig pensar immediatament en el projecte #pedrafeliç de la meva amiga Àngela. El conte parla d’una pedra que té una missió: fer ensopegar les persones que passen per damunt seu per tal que s’aturin a contemplar la bellesa del món que les envolta, que ens envolta a tots/es nosaltres. 

Pura coincidència? Segurament, però el projecte #pedrafeliç em va entusiasmar des del primer moment, perquè es tracta d’alliberar pedres felices arreu per tal que altres persones, adults i infants, les trobin. Crec que és una iniciativa genial perquè trobar-te una #pedrafeliç al mig del camí, decorada amb filigranes artístiques, de colors i mides diferents, t’arrenca un somriure segur! Quina manera més dolça i divertida d’escampar alegria arreu! 

La meva filla i jo ens hem aficionat a pintar pedres i repartir-les allà on anem. A ella li encanta, i a mi... més! M’agrada veure com la iniciativa s’estén. Vol dir que encara hi ha persones que desitgen sorprendre a altres persones, crear il·lusió i descobrir noves vies d’expressió artística. 

Us deixo el conte de la pedra “Petra”. Espero que us agradi!

·  ·  ·

My name is Raquel and I am the mother of a wonderful 4yo girl. A few days ago, reviewing a document about children rights that I found online when I was looking for resources to work with the kids we attend on the service where I work, I read this tale and I immediately thought of my friend Àngela’s #happystone project. This tale is about a stone who has a mission: to trip up those persons who pass above it to make them stop and watch the beauty that surrounds them, that surrounds each one of us.

Pure coincidence? Surely, but the #happystone project relished me from the first moment, because it’s about liberating happy stones everywhere to make other people, adults and children, found them. I believe it’s a great enterprise because founding a #happystone in the middle of the way, decorated with artistic filigrees, in different colors and sizes, it brings a smile to your face for sure! What a sweet and funny way to spread joy everywhere!

My daughter and myself have become fans of painting stones and distributing them wherever we go. She loves it and I… even more! I like to see how the project extends. It means that there are still people looking forward to surprise other people, create illusion and discover other ways of artistic expression. 

Here you’ll find, in catalan, the tale about the stone “Petra”. Hope you like it.

Gràcies a la Raquel i a la seva filla Aura per compartir la seva experiència amb nosaltres. Gràcies també a la Gemma Ros Galimany, autora del conte, que ens ha donat permís per a compartir el seu conte en aquest blog. ^ ^ 

Thanks to Raquel and her daughter Aura for sharing their experience with us. Thanks also to Gemma Ros Galimany, author of the tale, who gave us permission to share their tale in this blog. ^ ^

La pedra entusiasta.

Gemma Ros Galimany

Vet aquí que una vegada, en un camí de terra i pedres d‘un lloc qualsevol, hi havia una pedra. Oh, sí, n‘estava ple! Però aquella tenia una missió molt concreta: la de fer ensopegar tothom qui passés per allà. I per què ho feia? Us preguntareu. Potser estava avorrida? Era entremaliada i tenia ganes de jugar? Res de tot això, al contrari. La pedra d‘aquest conte –que per cert, es deia Petra– era més vella que cap altra, i totes les pedres li demanaven consell perquè la consideraven molt sàvia. 

Havia viscut tant, que coneixia pam a pam els camins de la regió i tots els qui havien passat per damunt seu durant anys: homes i dones, nenes i nens, gossos, gats i fins i tot cavalls. L‘únic que volia la Petra era ensenyar a tothom la bellesa de la vida. Amb els anys, la nostra amiga s‘havia adonat que la gent caminava sense aturar-se davant un paisatge bonic i, fins i tot, moltes vegades passaven discutint o donant cops de peu a les seves companyes, les altres pedres del camí. Poques persones tenien els ulls lluents i un somriure als llavis, i la Petra s‘entristia, per això un bon dia decidí fer-hi alguna cosa. 

Un bon dia, a primera hora del matí, va passar el carter que es dirigia al poble que hi havia més enllà del camí. Anava pedalejant damunt una bicicleta amb dues alforges plenes a vessar de cartes. De sobte, va topar amb la Petra que el va fer caure a terra. Enfadat, es va alçar tot espolsant-se la roba, i en ajupir-se per tornar a agafar la bicicleta, veié que la Petra, aquella que li havia fet caure, estava rient! Enrabiat li digué:

—Es pot saber de què rius?

—De tu- li va respondre la Petra sense deixar de riure.

—I per què m'has fet ensopegar? No creus que ja ets massa gran per fer entremaliadures?

Ella, sense fer-li cas, començà a xiular, tot mirant el cel amb aquells colors tan bonics de l‘alba, perquè tot just estava sortint el sol. El carter no va poder evitar la curiositat, i mirà també cap amunt, descobrint de sobte un paisatge preciós. Va seure al costat de la Petra i, sense deixar de contemplar el cel, va xiular amb ella. No s‘hi podia estar gaire estona perquè havia d‘arribar al poble puntualment, així que respirà a fons amb els ulls tancats i s‘alçà per continuar el seu camí, però aquest cop ho va fer amb un somriure, i mentre s‘allunyava se sentia una melodia alegre en so de xiulet. Més tard, quan el sol ja feia estona que brillava, va passar un grup de nenes i nens que anaven d‘excursió, amb una motxilla a l‘esquena. Els acompanyaven tres monitores i dos monitors que feien gresca i intentaven animar els excursionistes amb cançons. Però ells no paraven de queixar-se perquè deien que estaven cansats de caminar i que la motxilla pesava, i no feien més que preguntar: Falta gaire per arribar? Així que la Petra, en veure‘ls venir de lluny, va tenir una idea.

—Que em podeu donar un cop de mà?, preguntà a les altres pedres.

—Tinc un pla però tota sola no el puc dur a terme. M'ajudareu?

—I tant que sí! Què vols que fem?, digueren elles.

La Petra va explicar en què consistia el pla, i totes, entusiasmades, es van posar al seu lloc, preparades per quan sentissin el senyal. Quan els nens i les nenes arribaren, la Petra donà l‘avís i... tothom va començar a caure un darrere l‘altre, com si fossin fitxes de dòmino! Quin tip de riure es van fer! Tot el grup per terra en un esclat de rialles que no els deixava ni parlar... allò semblava una festa!

Els monitors i les monitores van decidir fer allà mateix una parada per descansar, així que s‘assegueren i començaren a treure les cantimplores i els entrepans de l‘esmorzar. Mentre reien i comentaven la genial caiguda en cadena, es va sentir algú que baixava pel camí tot xiulant. Era el carter, que tornava de repartir les cartes, més content que un gínjol. En veure tots aquells nens i nenes rient, encara es va alegrar més.

—Que em podríeu donar una mica d'aigua?, els va preguntar.

—Sí, sí! I tant!, tothom li oferia la seva cantimplora.

—Moltes gràcies, digué després de beure. Veig que esteu molt animats! Que potser heu ensopegat amb alguna pedra?

Tots els nens i nenes, monitores i monitors, van obrir els ulls com taronges, es miraren els uns als altres, i esclataren a riure com bojos. El carter dirigí una mirada còmplice a la Petra, i ella li va fer l'ullet.

—Que tingueu un bon viatge!, cridà enmig d‘aquelles rialles mentre saludava amb la mà.

Tot muntant altre cop la seva bicicleta, es va allunyar pedalejant i xiulant, més feliç que a l‘arribada, perquè havia compartit la seva alegria. Una estona més tard, els excursionistes també continuaren el seu camí, engrescats amb les diferents cançons que els monitors els havien ensenyat. Ja no preguntaven si faltava gaire per arribar, perquè s‘ho estaven passant la mar de bé.

La Petra estava molt contenta, i va agrair a les seves companyes que l‘ajudessin.

—Però si ens ho hem passat com mai!, digué una d‘elles. Aquest camí començava a ser massa avorrit, i algunes pedres havíem pensat en marxar i provar un altre lloc.

—Sí, afegí una altra, però avui ha canviat alguna cosa. Estem alegres i fem que tothom qui passa per aquest camí també ho estigui. Això és molt divertit, no creieu?

Totes li van donar la raó, i llavors van ser elles les qui van donar les gràcies a la Petra.

A mesura que s‘apropava l'hora de dinar arribava més gent i, tothom, fossin grans o petits, acabaven rient amb una bona ensopegada. Perquè després d‘una caiguda tan còmica s‘adonaven que no pagava la pena estar tristos ni enfadats, ja que era molt més divertit estar content, riure i fer broma.

Totes les pedres van fer una migdiada. Sempre la fan, perquè els agrada molt dormir, però aquella fou més llarga  que la dels altres dies degut al cansament. No estaven acostumades a tant d‘enrenou; fins a llavors havien tingut una vida molt tranquil·la, potser fins i tot avorrida. Quan es van despertar, estaven tan contentes que van decidir celebrar-ho: farien una festa aquella mateixa nit.

Van dedicar tota la tarda als preparatius. Convidaven tothom qui passava per allà, alguns les miraven estranyats i seguien el seu camí, però d‘altres s‘engrescaven davant aquella genial idea de celebrar una festa amb les pedres, i fins i tot s‘animaven a ajudar. Una família va anar a casa seva per preparar entrepans, ja que les pedres no mengen, però les persones sí. Uns joves s‘encarregaren de comprar begudes i gots de plàstic, i uns altres van pensar en una mica de música per ambientar encara més el que començava a semblar una revetlla. El grup de nenes i nens d‘un esplai van muntar allà mateix un taller de decoració, transformant aquell camí en un carrer de festa major, ple de garlandes fetes amb fulles i flors, i un munt de serpentines de colors, algunes trenades i penjades entre les branques de diferents arbres. Els pares i les mares d‘aquesta mainada, quan es van assabentar del què passava, es posaren molt contents, perquè feia temps que no veien els seus fills tan entusiasmats. Així que també van voler contribuir amb l‘elaboració d‘un gran pastís en honor a la Petra, això sí, sense que ella ho sabés. A poc a poc van anar enllestint els preparatius i, abans que s‘amagués el sol, ja estava tot a punt. Aleshores, tothom va fer silenci, esperant atentament, fins a que la Petra va exclamar:

—Que comenci la festa!

—Visca, visca!, van cridar tots, mentre començaven a omplir els gots i a repartir entrepans al ritme de la música.

Tothom parlava sobre la bona pensada que havien tingut les pedres d‘organitzar aquella festa. Van preguntar com se‘ls havia pogut ocórrer una cosa així, ja que alguns ho sabien però uns altres no coneixien els motius d‘aquella trobada. I elles van relatar, com si d‘un conte es tractés, la història que tots coneixem sobre la Petra i les seves ganes de veure content tothom qui passés per aquell camí. Mentrestant, alguns ja havien començat a ballar. Uns altres jugaven a córrer entre els qui ballaven, procurant no topar amb ningú, perquè si xocaven, perdien. Després d‘una bona estona, quan començaven a estar cansats de tant moure's, van decidir participar tots plegats al joc dels disbarats.

Com que hi havia convidats que no sabien en què consistia, entre tres pedres van explicar el funcionament del joc. Una d‘elles va començar:

—A cau d‟orella, li has de preguntar a qui està assegut a la teva dreta per a què serveix alguna cosa, i l'altre t'ha de respondre també en secret.

—Aquest últim li ha de preguntar al següent per a què serveix una altra cosa, i així fins acabar la rotllana, digué la segona pedra.

I la tercera va continuar:

—Tothom ha de recordar què li ha preguntat el de la seva esquerra i què li ha contestat el de la dreta. Aleshores, un cop enllestides les preguntes i respostes, comencen a sortir els disbarats perquè allò que m'haurà preguntat un no tindrà res a veure amb el que m'hagi respost l'altre.

—Escolteu! Això sembla molt divertit! Comencem? - va exclamar una de les mares dels nens de l‘esplai.

La Magda li preguntà a en Roger:

—Per a què serveix un llit?

—Per dormir, li contestà. Llavors ell li va dir a l‘Oriol:

—Per a què serveix un contenidor d'escombraries?

—Per a llençar-hi la brossa, digué l‘Oriol.

Quan acabaren la ronda, en Roger va parlar, tot assenyalant a la Magda:

—Per aquí m‟han preguntat que per a què serveix un llit.

Després, indicant a l'Oriol, afegí:

—I per aquí m‟han contestat que per a llençar-hi la brossa!

—Un llit per llençar-hi la brossa?, digué la Magda mentre tothom reia. Aquesta sí que és bona! Doncs els meus llençols fan molt bona olor!

I així, un per un, tothom va dir-hi la seva, creant de vegades autèntics disbarats. Després d‘unes quantes rondes van canviar de joc, però aquesta vegada els pares i les mares que havien preparat el pastís sorpresa van deixar de jugar per anar a encendre les espelmes. No era cap aniversari, però van pensar que faria més bonic amb una mica de llum. Quan va estar a punt, una mare avisà amb un senyal els qui encara jugaven, i de sobte van començar a cantar mentre li portaven el pastís a la Petra:

—Perquè és una pedra excel·lent, perquè és una pedra excel·lent, perquè és una pedra excel·lent, i sempre ho serà!

La Petra estava emocionada i molt sorpresa. Bufà les espelmes i tothom va aplaudir mentre reien i comentaven quina bona cara feia aquell dolç. Llavors ella va preguntar:

—I això, per què?

—Perquè fins a avui no ens havíem sentit mai tan bé, contestà una de les pedres.

—I tot gràcies a que encara hi ha pedres que pensen en els altres, encara que no siguin de la seva mateixa espècie.

—És veritat, va dir una altra de les pedres, nosaltres ens queixàvem perquè teníem una vida trista i avorrida, i vèiem que les persones que passaven per aquest camí també estaven ensopides. Però mai vam fer res per posar-hi remei. Tu, en canvi, tan vella com ets, has aconseguit sense gaire esforç que tots acabéssim rient i jugant plegats. Ens has ensenyat una bona lliçó; és per això que t'estem agraïdes.

Tots els homes i les dones, nenes i nens que hi havia a la festa, van fer que sí amb el cap, ja que mai abans havien tingut tracte amb les pedres, com no fos per llençarles al riu o enviar-les ben lluny amb un cop de peu. No s'haurien imaginat de cap de les maneres que un dia les ajudarien a preparar una festa, jugant, ballant, menjant, bevent, parlant i rient tots junts. Perquè, tot i ser diferents, s'havien entès molt bé. I així va ser com la nostra amiga Petra va complir la seva missió. A partir d‘aquell dia, totes les pedres procuraren estar atentes a la gent que passava, no fos cas que algú necessités una bona ensopegada per poder veure la vida d‘un altre color.

· pedres daurades · gilded stones ·

Ens encanta explorar noves maneres de decorar pedres. Avui us en proposem un procés delicat i resplandent! Aquest procés creatiu consisteix en cobrir les pedres amb pa d'or (nosaltres vam utilitzar pa d'or fals). El procediment de daurar és senzill i bell, però requereix un xic de paciència...

Materials:
   · Pedres
   · Mixtió per a dauradors
   · Pa d'or, de plata o de coure
   · Vernís (opcional)
   · Pinzells, pots i aiguarràs (per a netejar els pinzells)
   · Ganivet esmolat i superfície tova, o una troqueladora de formes (opcional)
   · Retoladors permanents

Procediment:
· Apliqueu la mixtió amb el pinzell sobre les pedres creant el motiu que vulgueu que quedi cobert pel pa d'or.
· Deixeu assecar la mixtió el temps recomanat (en el nostre cas era entre 10 minuts i 4 hores, vam esperar 1 hora).
· Apliqueu el pa d'or amb cura de manera que cobreixi tota la superfície. Retireu el sobrant fregant suaument amb un cotonet o un drap. També podeu tallar el pa d'or amb un ganivet esmolat (es recomana no tallar-lo arrossegant perquè s'estriparia, sinó fent pressió perpendicular sobre una superfície tova) o posant-lo entre dues fulles de paper i utilitzant una troqueladora.
· Deixeu assecar completament (nosaltres vam esperar 24h).
· Un cop sec, podeu dibuixar motius sobre la peça amb retoladors permanents.
· Podeu vernissar la peça. Si utilitzeu pa d'or fals evitareu que amb el pas del temps ennegreixi. Nosaltres no vam vernissar les pedres fer perquè volíem poder tocar la pedra nua i explorar el contrast entre la pedra i el tacte fi del pa d'or.

Algunes recomanacions:
· Treballeu en una àrea ben ventilada.
· Protegiu la superfície de treball.

Us desitgem una experiència daurada!

·  ·  ·

We love to explore new ways to decorate stones. Today we suggest you a delicate and resplendent process! This creative process consists on covering the stones with gold leaf (we used imitation gold leaf). The gilding process is simple and beautiful, but requires a little bit of patience...

Art supplies:
   · Stones
   · Gilding mixtion
   · Gold, silver o copper leaf
   · Varnish (optional)
   · Brushes, vases and turpentine (to clean the brushes)
   · Sharp knife and a padded surface, or a shape lever punch (optional)
   · Permanent markers

Process:
· Apply the mixtion with a brush over the stones creating the motifs you want to get covered with the gold leaf.
· Let the mixtion dry according to the recommended time (in our case it was about 10 minutes and 4 hours, we waited about one hour).
· Apply the gold leaf carefully and covering all the surface. Remove the exceeding by rubbing carefully with a cloth or a cotton pad. You can also cut the gold leaf with a sharp knife (it is recommended not to cut it by dragging, but applying perpendicular pressure over a padded surface) or placing it between two sheets of paper and using a lever punch.
· Let it dry completely (we let it dry for 24 h).
· Once it's dry, you can draw motifs on the piece using permanent markers.
· You can varnish the piece. If you use imitation of gold leaf you'll prevent it from blackening. We did not varnished the stones because we wanted being able of touching the raw stone and exploring the contrast between the stone and the fine touch of gold leaf.

A few reccomendations:
· Work in a well-ventilated area.
· Protect the working surface.

We wish you have a golden experience!

· L'experiència #pedrafeliç a l'escola Salvador Dalí. · The #happystone experience at the Salvador Dalí school. ·

Heu trobat una #pedrafeliç amb bigoti dibuixat?
En aquest enllaç trobareu l'experiència #pedrafeliç de l'Escola Salvador Dalí de Figueres.
Mil gràcies als petits #pintapedrers i especialment a la seva mestra, l'Eva, que ho ha petat!
Gaudiu de la seva meravellosa invitació a explorar l'Art "IMAGINA" i no deixeu de visitar el blog d'Educació Infantil de l'escola, allà hi trobareu un munt d'idees inspiradores!


·  ·  ·

Did you found a #happystone with a drawn moustache?
In this link you'll find the #happystone experience at the Salvador Dalí school, from Figueres.
Thanks to all the little #stonepainters and specially to their teacher, Eva, who rocked it!
Enjoy her wonderful invitation to explore Art "IMAGINA" and don't miss the school blog, there you'll find a lot of inspiring ideas!

· pedres gratades · scratch art rocks ·

SCRATCH ART ROCKS · PEDRES GRATADES

És possible que tu que llegeixes aquestes línies, en un o altre moment de la teva vida, hagis deixat algun missatge en el vidre d’algun parabrisa brut amb el dit. És potser una de les formes d’expressió urbana més primerenques (i explorades). El que és important és crear quelcom divertit (o bell) a partir d’un gest tan senzill com passar el dit i netejar un vidre empolsegat o entelat… o gratant una superfície bruta amb quelcom esmolat.

Aquest fet em remet a una de les tècniques que hem explorat recentment: la cera gratada. La tècnica de l’scratch art consisteix en cobrir de cera una superfície (habitualment utilitzant ceres de colors) i després gratar aquesta cera amb una eina punxeguda, a fi de deixar veure la superfície original que roman a sota. Ha resultat ser una bona manera de reaprofitar aquelles pedres que no vam alliberar perquè en el moment de crear-les vam equivocar-nos en el dibuix, o perquè el resultat no ens agradava o no era l’esperat. 

Primerament, vam dibuixar motius a les pedres amb retoladors permanents. Després, les vam escalfar al forn durant cinc minuts, i mentre encara eren calentes, hi vam fondre ceres de colors a la superfície. Un cop endurida la cera, vam procedir a gratar-les amb un escuradents. A fi que el resultat fos més durador, vam aplicar-hi un fixador en esprai a sobre. Fàcil i senzill.

Aquestes pedres són delicades i efímeres. Si en crees o trobes alguna, caldrà que les protegeixis dels cops i de l’exposició directa a la llum del Sol o llocs molt càlids. 

Feliç gratera, #pintapedrers! 

·  ·  ·

It’s possible that you, who are reading this lines, at some moment of your lifetime, have left a message on the glass of a dirty windshield with your finger. It’s maybe one of the most primary (and explored) forms of urban expression. What’s most important is to create something funny (or beautiful) starting from a really simple gesture like swiping a finger and cleaning thus a dusty or misted glass… or scratching a dirty surface with something sharp.

This fact leads me to one of the techniques that we’ve been exploring lately: scratched wax. Scratch art technique consists on covering a surface with wax (habitually using colored crayons) and later, scratch this wax with a sharpened tool, with the purpose of allowing the original layer that's beneath to show. It turned out to be a great way to reuse those stones we didn’t liberate because we made a mistake on the drawing while we created them, or because we didn't liked the result or it was not what we expected.

First of all, we drew some motifs on the stones with permanent markers. Then, we heated them in the oven for five minutes, and while they were still hot, we melted crayons on the surface. When the wax hardened, we proceeded to scratch it with a toothpick. With the aim of making the result more durable, we sprayed a fixative on them. Easy and simple. 

This stones are delicate and ephemeral… if you create or find one, you must protect it against bumps and keep it away from direct sunlight exposition or extremely warm places. 

Happy scratching, #stonepainters!

· la troballa · the finding ·

Imatges cedides per Marta C. · Pictures courtesy of Marta C.

Vull agraïr a la Marta que m'hagi fet arribar la seva experiència per a compartir-la en aquest petit blog. 

La pedra que sosté la seva filla Gala és la primera pedra de la que tinc constància que va ser trobada. 

Ja fa temps que a casa seguim les propostes de l’Angaleta del seu bloc “Encenent la imaginació”. Desde la modèstia, intento que la meva filla gran (que encara és petita, quatre anys recent fets) s’entusiasmi amb algunes d’aquestes idees. De totes elles n’hi ha una que de seguida em va captivar: la #pedrafeliç. De petita sempre m’havia agradat recollir pedres, observar-les, pintar-les, apilar-les… 

Anava seguint totes les entrades al blog que feia l’Angaleta sobre #pedrafeliç quan al cap d’unes setmanes vam tenir la nostra primera sorpresa. Havíem anat amb uns amics al Port de la Selva al Sónar Kids, el festival de música electrònica per nens. A mitja tarda tot passejant pel passeig la meva filla (que en aquell moment tenia tres anys i mig) va exclamar: “ - Mira mama, una pedra pintada!”. Quan la vaig veure, no m’ho podia creure, jo sabia que era allò: aquella cara, els ulls, les pestanyes, aquella forma de nas… Era una #pedrafeliç! Li vaig explicar a la Gala què era una #pedrafeliç i la vaig animar a pintar pedres felices i alliber-les per a que altres nens i nenes es poséssin contents. A partir d’aquell moment, quan anàvem a alguna platja  recolliem pedres per pintar-les i alliberar-les. 

Podem dir que ara, ens hem convertit en uns autèntics #pintapedrers i #caçadorsderocs. No sé què ens fa més il·lusió: si pintar-les o trobar-ne. A la Gala, sé que el que li agrada més és trobar-les, cosa que he constatat fa poc amb una recent troballa de #pedresfelices a la nostra pròpia ciutat. Fa uns dies, l’Angaleta va venir a Figueres a fer un taller sobre #pedrafeliç. Malauradament no vam poder-hi assisitir però vaig seguir l’activitat desde Facebook. El mateix dissabte, els nens i nenes alliberar massivament les pedres que havien pintat al taller, i ho van fer per la zona del centre. Quatre dies després vaig passar per la zona en qüestió, sentint-me com  una autèntica caçadora de tresors. Pensava que després de quatre dies potser ja no hi hauria cap pedra. Vaig anar-hi sola, sense la Gala per a estudiar el terreny… i va resultar que sí, sí que n’hi havia. Primer, en vaig trobar una de petitona a dalt d’una mena d’àmpit de pedra que hi ha a la paret de l’arxiu municipal. Quina il.lusió! Això em va animar a continuar buscant. Era el meu dia de sort, després de mirar i buscar una bona estona, entre el matolls, molt ben amagades vaig veure el que em va semblar que només podien ser dues pedres felices. Joia i emoció altra vegada! Però no les vaig tocar. Vaig pensar que si en quatre dies ningú les havia trobades, unes poques hores més tard segur que encara hi serien. Així que a la tarda, quan la Gala va sortir de l’escola, li vaig dir que algú m’havia xivat que hi havia algunes #pedresfelices amagades i que, si volia, podiem intentar trobar-les. De seguida s’hi va apuntar. Dissimuladament la vaig anar guiant cap a on eren les pedres, fins que oh! Sorpresa! Va trobar dues pedres felices! Es va posar tant contenta! Després no parava de dir, “- Anem a buscar més pedres felices!” Es va passar una bona estona buscant més pedres i al final, sense que se’n adonés, vaig fer veure que trobava la petitona que havia trobat jo al matí (si no, no hagués volgut marxar!). Finalment li vaig dir que no n’hi havia més, que m’havien dit que n’hi havia tres i que ja les haviem trobat. 

Desde aquest dia, té molt clar què és una #pedrafeliç i de tant en tant quan anem pel carrer diu “- Mama, potser trobem alguna pedra feliç! Anem a buscar-ne!”.  

A casa ara hem buscat un espai per guardar les pedres felices que hem trobat i, a canvi, recopilem pedres per pintar-les i alliberar-les. 

Ens encanta aquesta manera de crear art urbà i pensar que podem influir positivament en l’estat d’ànim d’altres persones. Salvant les distàncies, la meva manera de sentir-ho és com si comencés una petita cadena de favors. 

Seguirem pintant pedres i seguirem alliberant-les! 

·  ·  ·

I want to thank Marta for sending me her experience so I can share it in this little blog.

The stone her daughter Gala holds is the first stone I have constancy that was found.

It's been a while since we've been following Angaleta’s proposals from her blog “Encenent la imaginació” at home. Modestly, I keep trying that my eldest daughter (who’s still little, she turned four recently) get enthusiastic with some of this ideas. From all those ideas, there was one that enthralled me immediately: the #happystone. When I was a child, I always loved to pick up stones, watch them, paint them ,  pile them …

I followed every blog post from Angaleta about #happystone when, a few weeks ago, we had our first surprise: We went with some friends to Port de la Selva, to the electronic music festival for kids Sónar Kids. By mid-afternoon, strolling along the promenade, my daughter (at that moment she was three and a half y.o.) exclaimed: “ - Look mom, a painted stone!”. From the moment I saw it, I just could not believe it, I knew what it was: that face, the eyes, the eyelashes, that nose… It was a #happystone! I explained to Gala what was a #happystone and I encouraged her to paint happy stones and liberate them to make other kids happy. From that moment on, everytime we went to a beach, we collected stones to paint and liberate them.

Now we can say, we’ve become authentic #stonepainters” and #rockhunters. I don’t know what makes us more excited: painting or finding them. To Gala, I know that what she likes most, is finding them, this I’ve noticed it myself, when a massive #happystone liberation happened i our own town. Some days ago, Angaleta came to Figueres to run a #happystone workshop. Unfortunately we could not assist to it, but I followed the activity development through Facebook. That same Saturday, the children massively liberated the stones they painted on the workshop in the downtown area. Four days later I went to that same place, feeling myself like a real treasure hunter. I thought that, after four days, maybe no stones would remain there. I went there alone, without Gala, just to study the place… and it turned out that yes, there were stones. At first, I found a little one, on top of a concrete ledge in the municipal archives wall. What a dream! This encouraged me to keep looking further. It was my lucky day, after looking for a while among the bushes, well hidden I saw what I thought it could only be two more #happystones. Joy and excitement again! But I didn’t touched them. I thought that after 4 days undiscovered, a few hours later they would be still there. So, in the afternoon, when Gala got off school, I told her somebody tattled me there were some #happystones hidden around and, if she wanted to, we could try to find them. She joined in a hurry. Surreptitiously, I guided she where the stones were, until… oh! Surprise! She found two #happystones! That made her so happy! After that she kept saying, “- Let’s look for more #happystones!” She spend a while looking for more stones and at last, without she noticing it, I simulated that I found the little one I did found in the morning (otherwise she would never had wanted to leave!). Finally I told her that there wasn’t anymore of them, that I was told there were just three of them, and we had already found them.

Since that day, she knows what a #happystone is, for well, and from time to time when we’re out in the street she says "- Mom, maybe we will find some #happystones! Let's look for them!”.

Now at home we’ve set a place to keep the #happystones we found and, in return, we collect some other stones to paint and liberate them.

We love this way of create urban art, and we think that we can positively influence the mood of others. Bridging the gap, the way I feel is like we are starting a small chain of favors. 

We’ll keep painting stones and liberating them!