divendres, 20 de març del 2015

· Petra ·


Em dic Raquel i sóc la mare d’una nena de quatre anys meravellosa. L’altre dia, revisant un document que vaig trobar a la xarxa sobre els drets dels infants quan buscava recursos per a treballar amb als nens i nenes que atenem al servei on treballo, vaig llegir aquest conte i vaig pensar immediatament en el projecte #pedrafeliç de la meva amiga Àngela. El conte parla d’una pedra que té una missió: fer ensopegar les persones que passen per damunt seu per tal que s’aturin a contemplar la bellesa del món que les envolta, que ens envolta a tots/es nosaltres. 

Pura coincidència? Segurament, però el projecte #pedrafeliç em va entusiasmar des del primer moment, perquè es tracta d’alliberar pedres felices arreu per tal que altres persones, adults i infants, les trobin. Crec que és una iniciativa genial perquè trobar-te una #pedrafeliç al mig del camí, decorada amb filigranes artístiques, de colors i mides diferents, t’arrenca un somriure segur! Quina manera més dolça i divertida d’escampar alegria arreu! 

La meva filla i jo ens hem aficionat a pintar pedres i repartir-les allà on anem. A ella li encanta, i a mi... més! M’agrada veure com la iniciativa s’estén. Vol dir que encara hi ha persones que desitgen sorprendre a altres persones, crear il·lusió i descobrir noves vies d’expressió artística. 

Us deixo el conte de la pedra “Petra”. Espero que us agradi!

·  ·  ·

My name is Raquel and I am the mother of a wonderful 4yo girl. A few days ago, reviewing a document about children rights that I found online when I was looking for resources to work with the kids we attend on the service where I work, I read this tale and I immediately thought of my friend Àngela’s #happystone project. This tale is about a stone who has a mission: to trip up those persons who pass above it to make them stop and watch the beauty that surrounds them, that surrounds each one of us.

Pure coincidence? Surely, but the #happystone project relished me from the first moment, because it’s about liberating happy stones everywhere to make other people, adults and children, found them. I believe it’s a great enterprise because founding a #happystone in the middle of the way, decorated with artistic filigrees, in different colors and sizes, it brings a smile to your face for sure! What a sweet and funny way to spread joy everywhere!

My daughter and myself have become fans of painting stones and distributing them wherever we go. She loves it and I… even more! I like to see how the project extends. It means that there are still people looking forward to surprise other people, create illusion and discover other ways of artistic expression. 


Here you’ll find, in catalan, the tale about the stone “Petra”. Hope you like it.








Gràcies a la Raquel i a la seva filla Aura per compartir la seva experiència amb nosaltres. Gràcies també a la Gemma Ros Galimany, autora del conte, que ens ha donat permís per a compartir el seu conte en aquest blog. ^ ^ 

Thanks to Raquel and her daughter Aura for sharing their experience with us. Thanks also to Gemma Ros Galimany, author of the tale, who gave us permission to share their tale in this blog. ^ ^

La pedra entusiasta.
Gemma Ros Galimany

Vet aquí que una vegada, en un camí de terra i pedres d‘un lloc qualsevol, hi havia una pedra. Oh, sí, n‘estava ple! Però aquella tenia una missió molt concreta: la de fer ensopegar tothom qui passés per allà. I per què ho feia? Us preguntareu. Potser estava avorrida? Era entremaliada i tenia ganes de jugar? Res de tot això, al contrari. La pedra d‘aquest conte –que per cert, es deia Petra– era més vella que cap altra, i totes les pedres li demanaven consell perquè la consideraven molt sàvia. 

Havia viscut tant, que coneixia pam a pam els camins de la regió i tots els qui havien passat per damunt seu durant anys: homes i dones, nenes i nens, gossos, gats i fins i tot cavalls. L‘únic que volia la Petra era ensenyar a tothom la bellesa de la vida. Amb els anys, la nostra amiga s‘havia adonat que la gent caminava sense aturar-se davant un paisatge bonic i, fins i tot, moltes vegades passaven discutint o donant cops de peu a les seves companyes, les altres pedres del camí. Poques persones tenien els ulls lluents i un somriure als llavis, i la Petra s‘entristia, per això un bon dia decidí fer-hi alguna cosa. 

Un bon dia, a primera hora del matí, va passar el carter que es dirigia al poble que hi havia més enllà del camí. Anava pedalejant damunt una bicicleta amb dues alforges plenes a vessar de cartes. De sobte, va topar amb la Petra que el va fer caure a terra. Enfadat, es va alçar tot espolsant-se la roba, i en ajupir-se per tornar a agafar la bicicleta, veié que la Petra, aquella que li havia fet caure, estava rient! Enrabiat li digué:
—Es pot saber de què rius?
—De tu- li va respondre la Petra sense deixar de riure.
—I per què m'has fet ensopegar? No creus que ja ets massa gran per fer entremaliadures?
Ella, sense fer-li cas, començà a xiular, tot mirant el cel amb aquells colors tan bonics de l‘alba, perquè tot just estava sortint el sol. El carter no va poder evitar la curiositat, i mirà també cap amunt, descobrint de sobte un paisatge preciós. Va seure al costat de la Petra i, sense deixar de contemplar el cel, va xiular amb ella. No s‘hi podia estar gaire estona perquè havia d‘arribar al poble puntualment, així que respirà a fons amb els ulls tancats i s‘alçà per continuar el seu camí, però aquest cop ho va fer amb un somriure, i mentre s‘allunyava se sentia una melodia alegre en so de xiulet. Més tard, quan el sol ja feia estona que brillava, va passar un grup de nenes i nens que anaven d‘excursió, amb una motxilla a l‘esquena. Els acompanyaven tres monitores i dos monitors que feien gresca i intentaven animar els excursionistes amb cançons. Però ells no paraven de queixar-se perquè deien que estaven cansats de caminar i que la motxilla pesava, i no feien més que preguntar: Falta gaire per arribar? Així que la Petra, en veure‘ls venir de lluny, va tenir una idea.
—Que em podeu donar un cop de mà?, preguntà a les altres pedres.
—Tinc un pla però tota sola no el puc dur a terme. M'ajudareu?
—I tant que sí! Què vols que fem?, digueren elles.

La Petra va explicar en què consistia el pla, i totes, entusiasmades, es van posar al seu lloc, preparades per quan sentissin el senyal. Quan els nens i les nenes arribaren, la Petra donà l‘avís i... tothom va començar a caure un darrere l‘altre, com si fossin fitxes de dòmino! Quin tip de riure es van fer! Tot el grup per terra en un esclat de rialles que no els deixava ni parlar... allò semblava una festa!

Els monitors i les monitores van decidir fer allà mateix una parada per descansar, així que s‘assegueren i començaren a treure les cantimplores i els entrepans de l‘esmorzar. Mentre reien i comentaven la genial caiguda en cadena, es va sentir algú que baixava pel camí tot xiulant. Era el carter, que tornava de repartir les cartes, més content que un gínjol. En veure tots aquells nens i nenes rient, encara es va alegrar més.
—Que em podríeu donar una mica d'aigua?, els va preguntar.
—Sí, sí! I tant!, tothom li oferia la seva cantimplora.
—Moltes gràcies, digué després de beure. Veig que esteu molt animats! Que potser heu ensopegat amb alguna pedra?
Tots els nens i nenes, monitores i monitors, van obrir els ulls com taronges, es miraren els uns als altres, i esclataren a riure com bojos. El carter dirigí una mirada còmplice a la Petra, i ella li va fer l'ullet.
—Que tingueu un bon viatge!, cridà enmig d‘aquelles rialles mentre saludava amb la mà.
Tot muntant altre cop la seva bicicleta, es va allunyar pedalejant i xiulant, més feliç que a l‘arribada, perquè havia compartit la seva alegria. Una estona més tard, els excursionistes també continuaren el seu camí, engrescats amb les diferents cançons que els monitors els havien ensenyat. Ja no preguntaven si faltava gaire per arribar, perquè s‘ho estaven passant la mar de bé.

La Petra estava molt contenta, i va agrair a les seves companyes que l‘ajudessin.
—Però si ens ho hem passat com mai!, digué una d‘elles. Aquest camí començava a ser massa avorrit, i algunes pedres havíem pensat en marxar i provar un altre lloc.
—Sí, afegí una altra, però avui ha canviat alguna cosa. Estem alegres i fem que tothom qui passa per aquest camí també ho estigui. Això és molt divertit, no creieu?
Totes li van donar la raó, i llavors van ser elles les qui van donar les gràcies a la Petra.
A mesura que s‘apropava l'hora de dinar arribava més gent i, tothom, fossin grans o petits, acabaven rient amb una bona ensopegada. Perquè després d‘una caiguda tan còmica s‘adonaven que no pagava la pena estar tristos ni enfadats, ja que era molt més divertit estar content, riure i fer broma.
Totes les pedres van fer una migdiada. Sempre la fan, perquè els agrada molt dormir, però aquella fou més llarga  que la dels altres dies degut al cansament. No estaven acostumades a tant d‘enrenou; fins a llavors havien tingut una vida molt tranquil·la, potser fins i tot avorrida. Quan es van despertar, estaven tan contentes que van decidir celebrar-ho: farien una festa aquella mateixa nit.

Van dedicar tota la tarda als preparatius. Convidaven tothom qui passava per allà, alguns les miraven estranyats i seguien el seu camí, però d‘altres s‘engrescaven davant aquella genial idea de celebrar una festa amb les pedres, i fins i tot s‘animaven a ajudar. Una família va anar a casa seva per preparar entrepans, ja que les pedres no mengen, però les persones sí. Uns joves s‘encarregaren de comprar begudes i gots de plàstic, i uns altres van pensar en una mica de música per ambientar encara més el que començava a semblar una revetlla. El grup de nenes i nens d‘un esplai van muntar allà mateix un taller de decoració, transformant aquell camí en un carrer de festa major, ple de garlandes fetes amb fulles i flors, i un munt de serpentines de colors, algunes trenades i penjades entre les branques de diferents arbres. Els pares i les mares d‘aquesta mainada, quan es van assabentar del què passava, es posaren molt contents, perquè feia temps que no veien els seus fills tan entusiasmats. Així que també van voler contribuir amb l‘elaboració d‘un gran pastís en honor a la Petra, això sí, sense que ella ho sabés. A poc a poc van anar enllestint els preparatius i, abans que s‘amagués el sol, ja estava tot a punt. Aleshores, tothom va fer silenci, esperant atentament, fins a que la Petra va exclamar:
—Que comenci la festa!
—Visca, visca!, van cridar tots, mentre començaven a omplir els gots i a repartir entrepans al ritme de la música.

Tothom parlava sobre la bona pensada que havien tingut les pedres d‘organitzar aquella festa. Van preguntar com se‘ls havia pogut ocórrer una cosa així, ja que alguns ho sabien però uns altres no coneixien els motius d‘aquella trobada. I elles van relatar, com si d‘un conte es tractés, la història que tots coneixem sobre la Petra i les seves ganes de veure content tothom qui passés per aquell camí. Mentrestant, alguns ja havien començat a ballar. Uns altres jugaven a córrer entre els qui ballaven, procurant no topar amb ningú, perquè si xocaven, perdien. Després d‘una bona estona, quan començaven a estar cansats de tant moure's, van decidir participar tots plegats al joc dels disbarats.
Com que hi havia convidats que no sabien en què consistia, entre tres pedres van explicar el funcionament del joc. Una d‘elles va començar:
—A cau dorella, li has de preguntar a qui està assegut a la teva dreta per a què serveix alguna cosa, i l'altre t'ha de respondre també en secret.
—Aquest últim li ha de preguntar al següent per a què serveix una altra cosa, i així fins acabar la rotllana, digué la segona pedra.
I la tercera va continuar:
—Tothom ha de recordar què li ha preguntat el de la seva esquerra i què li ha contestat el de la dreta. Aleshores, un cop enllestides les preguntes i respostes, comencen a sortir els disbarats perquè allò que m'haurà preguntat un no tindrà res a veure amb el que m'hagi respost l'altre.
—Escolteu! Això sembla molt divertit! Comencem? - va exclamar una de les mares dels nens de l‘esplai.
La Magda li preguntà a en Roger:
—Per a què serveix un llit?
—Per dormir, li contestà. Llavors ell li va dir a l‘Oriol:
—Per a què serveix un contenidor d'escombraries?
—Per a llençar-hi la brossa, digué l‘Oriol.
Quan acabaren la ronda, en Roger va parlar, tot assenyalant a la Magda:
—Per aquí mhan preguntat que per a què serveix un llit.
Després, indicant a l'Oriol, afegí:
—I per aquí mhan contestat que per a llençar-hi la brossa!
—Un llit per llençar-hi la brossa?, digué la Magda mentre tothom reia. Aquesta sí que és bona! Doncs els meus llençols fan molt bona olor!

I així, un per un, tothom va dir-hi la seva, creant de vegades autèntics disbarats. Després d‘unes quantes rondes van canviar de joc, però aquesta vegada els pares i les mares que havien preparat el pastís sorpresa van deixar de jugar per anar a encendre les espelmes. No era cap aniversari, però van pensar que faria més bonic amb una mica de llum. Quan va estar a punt, una mare avisà amb un senyal els qui encara jugaven, i de sobte van començar a cantar mentre li portaven el pastís a la Petra:
—Perquè és una pedra excel·lent, perquè és una pedra excel·lent, perquè és una pedra excel·lent, i sempre ho serà!
La Petra estava emocionada i molt sorpresa. Bufà les espelmes i tothom va aplaudir mentre reien i comentaven quina bona cara feia aquell dolç. Llavors ella va preguntar:
—I això, per què?
—Perquè fins a avui no ens havíem sentit mai tan bé, contestà una de les pedres.
—I tot gràcies a que encara hi ha pedres que pensen en els altres, encara que no siguin de la seva mateixa espècie.
—És veritat, va dir una altra de les pedres, nosaltres ens queixàvem perquè teníem una vida trista i avorrida, i vèiem que les persones que passaven per aquest camí també estaven ensopides. Però mai vam fer res per posar-hi remei. Tu, en canvi, tan vella com ets, has aconseguit sense gaire esforç que tots acabéssim rient i jugant plegats. Ens has ensenyat una bona lliçó; és per això que t'estem agraïdes.

Tots els homes i les dones, nenes i nens que hi havia a la festa, van fer que sí amb el cap, ja que mai abans havien tingut tracte amb les pedres, com no fos per llençarles al riu o enviar-les ben lluny amb un cop de peu. No s'haurien imaginat de cap de les maneres que un dia les ajudarien a preparar una festa, jugant, ballant, menjant, bevent, parlant i rient tots junts. Perquè, tot i ser diferents, s'havien entès molt bé. I així va ser com la nostra amiga Petra va complir la seva missió. A partir d‘aquell dia, totes les pedres procuraren estar atentes a la gent que passava, no fos cas que algú necessités una bona ensopegada per poder veure la vida d‘un altre color.